Categoria: Sin categoría

Sin categoría

Covid-19 i cafè

Eva Juni

Fa una estona que he arribat a casa del supermercat de fer la compra. Arribo una mica trista però també amb ganes de compartir algunes reflexions amb vosaltres.

Veure la cua, tots parats amb els nostres guants i màscares, amb la distància, callats, ha estat com veure una pel·lícula a càmera  lenta:  Entrem un a un, amb el ritual corresponent (gel desinfectant i guants).  M’he trobat una veïna però no hi he pogut  ni parlar perquè era a dos carros darrera meu i només li he pogut preguntar de lluny si estaven tots bé . Me n’adono que  avui allò que sempre preguntem per cortesia: -Com esteu? –Tot bé? Avui sí té sentit.  

La majoria de les persones que hi ha al supermercat, malgrat que només els hi puc veure part de la cara, reflecteixen als seus ulls preocupació, por, tristesa.  No puc evitar sentir el mateix.

Hem viscut fins fa tres setmanes en un món tan diferent  que m’he recordat mentre esperava el meu torn per entrar,  d’un matí del mes passat (avui em sembla que fa una eternitat). Vaig llevar-me i com faig sempre, vaig anar cap a la cuina per preparar-me el meu primer cafè del dia i : “ No hi havia càpsules”.  A partir d’aquell moment, mentre em vestia, portava el meu fill a escola, el meu únic  objectiu i el que més m’importava en aquell moment era poder tenir temps de passar per la cafeteria per prendre’m el cafè abans d’anar al despatx. La meva principal preocupació era el cafè. Hi penso avui i me’n faig creus.

Parar, ens obliga, ens permet pensar. Hi ha moments per la preocupació, per la por, per la tristesa però també per fer cert balanç d’allò que és important del que no ho és. No estàvem preparats per convertir les nostres vides , el nostre dia a dia en allò que sempre ens ha quedat lluny o que hem vist al cine sobre pandèmies. Som vulnerables i avui ja no ens preocupa el cafè sinó la salut, la dels nostres, la dels altres, la feina,…

Viure el confinament, aquest confinament incert, en forma i en temps , no és gens fàcil. Em recordo molt sovint de les persones que venen al meu despatx, que patien abans del Covid, angoixa, ansietat, pors, obsessions o conflictes de parella.  El confinament no  és el mateix repte per tothom.  No és el mateix viure en un pis de 50 metres que viure a una casa amb jardí; saber que seguiràs tenint feina a no saber-ho, tenir nens petits a casa que no tenir-ne, tenir salut o no,  tenir diners per anar a comprar que no tenir-ne, estar sol que estar amb qui t’estimes, que viure a casa teva o que tot això t’agafi a l’altre costat del món.

Per  això qualsevol proposta de recomanacions pot ser útil en major o menor mesura, però faré un esforç  per fer un resum que ens pugui ser una mica útil a tots:

-Què  podem esperar sentir?

Le persones podem adaptar-nos més o menys bé als canvis, ens podem refer de situacions traumàtiques. Molt sovint, però,  ho fem gràcies al suport dels altres ( altres que avui només podem veure en una pantalla o escoltar la seva veu), o ens ajuda poder dedicar-nos temps per caminar,  pujar muntanyes, anar a veure el mar,.. Avui totes les eines de les que disposem són aquelles que tenim nosaltres mateixos, la nostra capacitat de regular-nos,  les que la tecnologia ens proporciona i tot allò que podem fer o deixar de fer dins les parets de casa nostra.

La incertesa de no saber com i fins quan aquesta crisis sanitària s’allargarà potser és el més difícil de gestionar. Vèiem fa poc imatges de la Xina i les vèiem lluny. Hem vist sovint terratrèmols, pandèmies, però no ens havíem sentit possiblement mai tan vulnerables com ara. –Què ens pot generar a nivell emocional?

Podem sentir POR: Per la nostra salut, per la de la gent que estimem, per la dels altres. Por per la feina, per la nostra economia. Estar contínuament pendent de les xifres, de les noticies sobre el virus NO ens ajuda.  Podem plantejar-nos les següents preguntes:

-Què hi puc fer jo? –Estic prenent les mesures correctes? –Com em cuido? –Com cuido als del meu voltant? –Als de casa?

És molt important per lluitar contra el pànic o desesperació poder posar l’atenció en tot allò que depèn de nosaltres. Necessitem sentir una mica de control en aquesta situació.

 Podem sentir FRUSTRACIÓ:  Per la pèrdua de llibertat, per conèixer algunes situacions que valorem injustes, per no poder complir amb els nostres plans, projectes, il·lusions previstos. Podem  replantejar-nos nous reptes o noves tasques que tinguin lloc o que es puguin fer en aquestes circumstàncies. Fer un curs On-line, planificar un projecte a mesos vista,  arreglar o ordenar coses de casa, aprendre a cuinar noves receptes, llegir,..

Podem experimentar emocions AMBIVALENTS:  tan bon punt gaudir de poder descansar, d’allargar aquella estoneta del matí al llit, com desesperança per la situació i per no saber quan acabarà. Dins de les rutines que ens haguem plantejat, hem de ser flexibles i entendre que hi ha moments que necessitem desfogar-nos o distreure’ns amb una trucada o una conversa amb algú. Mantenir el sentit de l’humor en aquests moments pot ser una bona estratègia.

TRISTESA:  Fins i tot aquelles persones que no pateixen directament el virus poden experimentar tristesa intensa. Per empatia amb els altres, per la duresa de les noticies que rebem. Ens pot ajudar compartir les nostres emocions amb els altres, permetre l’expressió de la tristesa  i entendre que és normal estar-hi.  Pensar en tot allò que estem fent bé, per ajudar , per sumar en la millora de  la situació. Passar de la preocupació a la proactivitat.

ANSIETAT: Pel fet d’estar tancats, per pèrdua de contactes socials, per la frustració , per la por,.. És important planificar els dies a curt termini, fer-nos una agenda (flexible) i afegir activitats agradables cada dia (ja sigui sols o amb els companys de confinament) , obligacions, contacte social i si cal, espai per poder posar en pràctica tècniques de relaxació. A internet podem trobar diferents àudios i vídeos que ens poden ajudar a relaxar-nos (Respiració profunda, Mindulness, Relaxació progressiva de Jacobson, Ioga, ..) . Per d’altres, saltar a la corda o ballar els ajudarà a rebaixar la ansietat. No t oblidis de destinar un temps a la relaxació si sents que l’ ansietat persisteix més enllà de moments puntuals.

Estar ben informats és important però estar constantment pendent de les xifres d’infeccions i de les morts incrementarà el nostre malestar i ens dificultarà poder regular-nos.  Acceptar la situació com un fenomen imponderable de la natura i centrar-nos en cada moment, en cada dia ens ajudarà a passar aquest període de forma més positiva.

Algunes recomanacions generals per acabar:

  • Intenta mantenir entre setmana uns horaris de son.
  • No et saturis de noticies i missatges de les xarxes (Decideix si miraràs un cop al dia les noticies i millor que no sigui abans d’anar a dormir ni el primer que facis al matí)
  • Mira de mantenir les cures personals. Res d’estar en pijama tot el dia. No cal posar-se els talons, però cuidar-nos, arreglar-nos ens ajudarà a sentir-nos millor.
  • Planteja’t alguna cosa nova. Tenim més temps lliure :.-Què et ve de gust fer ? –Un taller de fotografia? Fer l’ àlbum de fotos de l’estiu? –Aquell curset d’anglès? El taller d’escriptura? –Què és allò que mai pots fer perquè no tens temps? Reprendre aquell instrument que tens a un armari?
  • Mou-te. Tot el que puguis. Pots ballar, fer vídeos.
  • Si surt el sol, agafa-li algun raig, ni que sigui per la finestra.
  • Menja bé. No és moment ni de fer dietes ni de “tot s’hi val”.
  • Escriu cartes, fes un diari del que estàs vivint.
  • No siguis dur amb tu mateix ni amb els altres. El confinament és un repte important. No n’estàvem preparats.

I espero que quan tot això passi i em llevi al matí i descobreixi que tinc càpsules per fer-me un cafè, gaudeixi tant d’aquest moment com  ho he fet avui i, si no n’hi ha, que recordi la cua d’avui del supermercat i les mascaretes per gaudir igualment de tota la resta. Molta força i Salut!

Psicologia, Sin categoría

Dime como piensas y te diré como te sientes

Eva Juni

Pensamos. No dejamos de hacerlo. A veces, con suerte nos damos cuenta del rumbo de nuestra mente y conseguimos llevar el timón. Sí, pensar, es una manía que tenemos los humanos. Pensamos mucho y pensamos mal.

Quizás parezca que lo que escribo no tenga sentido, que estoy diciendo una barbaridad. Pero, – ¿Te has parado a preguntarte que te dice tu mente? ¿Sientes que la controlas? ¿A veces parece que tienes un disco rallado en la cabeza? Pues, no te engañes, a menudo TU MENTE TE MIENTE.

Esto es así porqué nuestra mente no es perfecta y posiblemente no está del todo educada. En el colegio aprendemos muchas cosas, otras tantas en casa, pero aprender a pensar bien, todavía es una asignatura pendiente.

Porqué hay formas de pensar mejor y peor y cuando pensamos mucho y mal el resultado a menudo es evidente en nuestro estado de ánimo, en nuestra poca capacidad para solucionar conflictos, en no ser capaces de tomar decisiones.

Primera pregunta que puedes hacerte. ¿Dónde estás? No solamente en lugar donde tienes tus pies ahora, ¿Por donde anda tu mente? A veces tenemos nuestros pensamientos en el pasado (Recordar es una cosa, quedarse atrapado en bucle durante días por una frase que nos dijeron o que dijimos en una reunión de trabajo es otra, mucho menos adaptativa). Podemos ir a comprar el pan y que la dependienta nos conteste de mala manera y al salir de la panadería nuestra mente empiece a bombardearnos con preguntas inútiles del tipo:

-¿ Le he dicho algo que la molestara? ¿Cómo se puede ser tan borde? ¿Cómo puede trabajar de cara al público gente así? ¿Le hubiera tenido que contestar? ¿Pensará que no tengo sangre? BASTA!!!. No sabemos que le pasaba a la panadera, o sea que nuestra mente puede dejar de ocuparse de este tema porqué ya empezamos a notar a nivel de malestar emocional ¿frustración, ira, vergüenza quizás?

Otras veces nuestros pensamientos se van de excursión al futuro a sufrir. Sufrimos por lo que pueda pasar. Por cosas poco probables. Nos vamos entrenando para lo que pueda pasar y mientras tanto, sufrimos por cosas que no ocurrirán nunca. Aquí el lenguaje preferido de nuestro pensamiento son las frases catastróficas que empiezan tipo: Y si….

Y si me despiden del trabajo, y si me separo, y si.. Podemos añadir todo aquello que nos de miedo hasta el infinito.

Y el problema es que mientras estamos en el pasado o el futuro, la vida pasa, el presente corre y nos quedamos atrás. Ese ir y venir en la máquina del tiempo nos resta vida, vivir plenamente en aquello en lo que estamos ahora mismo.

No te ha ocurrido en ninguna ocasión ir a por algo al baño o a la habitación y al llegar (Quizás unos segundos de tiempo) no saber qué estamos haciendo allí. ¿Dónde estaba tu mente?

Segunda pregunta que puedes hacerte: ¿ Mi mente me miente?

Nuestra mente es una gran aliada. No seríamos lo que somos como especie sin ella. Pero, los humanos compartimos a menudo algunos errores que en psicología cognitiva se denominan distorsiones cognitivas:

  1. Pensamiento todo-o-nada – Interpretar las situaciones y personas en términos absolutos, usando las palabras “siempre”, “nunca”, “todos”, cuando su uso no está justificado por los acontecimientos propiamente. “Todos los jefes son iguales”
  2.  Sobregeneralización – Tomar casos aislados y generalizar su validez para todo. Si una amiga me decepciona ” No se puede confiar en nadie. Todo el mundo es egoísta”
  3. Visión catastrófica: Se espera al desastre, se temen consecuencias terribles.. “Y si” .. : Nuestro hijo no llega a la hora prevista y a los cinco minutos pensamos ” Y si lo han secuestrado, Y si lo atropellaron, y si…”
  4.  Descalificar lo positivo – Continuamente echar abajo experiencias positivas, por razones arbitrarias. Pasamos un día genial en la playa, pero empieza a llover cuando nos marchamos: ” Un desastre de día. Vamos a la playa y llueve, menudo gafe”
  5.  Saltar a conclusiones – Asumir algo negativo cuando no hay apoyo empírico para ello .Dos subtipos han sido identificados: – Lectura de pensamiento – Presuponer las intenciones de otros.- Adivinación – Predecir o “profetizar” el resultado de eventos antes de que sucedan. Vemos a la pareja cuando llegamos a casa y nos parece que tiene un semblante serio . “Vaya plan, pues no tiene nada de ganas de verme. Seguro que ya no le importo y querrá pedirme un tiempo”

Estas son algunas de las trampas de la mente. Se han descrito muchas otras como el pensamiento emocional (pensar en función de como nos sentimos y no sobre lo que ocurre), la Personalización (pensar que lo que hacen los demás tiene que ver con nosotros sistemáticamente) y otras tantas…

Pensar siguiendo estas dinámicas afectará de forma negativa a nuestra autoestima y nuestra capacidad de relación. Conocer lo que nuestra mente nos dice “Nuestro discurso interno” y ponerlo en duda es una buena forma de empezar!

http://www.evajunipsicologia.com

Parella, Psicologia, Sin categoría

Poner fin a la relación de pareja

Eva Juni

Iniciar una relación de pareja es un proyecto lleno de ilusión. Enamorarse, un estado embriagador. Pero en algunas ocasiones la relación sigue un curso que no habíamos imaginado.

En algunos casos acaba en una separación o un divorcio y resulta un proceso difícil. Deberemos entonces afrontar un duelo, lo que nos generará un gran desajuste emocional.  

Pero ¿cómo llegamos a tomar la decisión de poner fin a nuestra relación? ¿Cuándo lo hacemos? ¿Cómo lo hacemos? Nos asaltan infinidad de dudas.

Por todo ello, es necesario detenerse y reflexionar para poder poner fin de forma racional y tranquila, si es lo que queremos o creemos conveniente. Esto nos va a permitir gestionar las emociones que nos pueden asaltar: tristeza, frustración, decepción, rabia y ansiedad relacionadas con un futuro no previsto.

Cuando surgen conflictos en la relación, ¿cómo saber si esto supone un reto para la pareja o es mejor decantarnos hacia una ruptura? Debemos concedernos un tiempo para poder tomar una decisión firme, tanto en el hecho de seguir o de dejarlo.  

Acaso, cuando tomamos decisiones importantes en nuestra vida, ¿No analizamos las consecuencias? ¿Los Pros y los Contras? ¿Hay opciones mejores o peores? Un ¡Adiós! ¡Se acabó! Sin más, sin elaboración, sin discusión puede ser más duro de superar que las consecuencias reales de la ruptura.

Pero vamos a retomar el objetivo de este texto. ¿Hay formas mejores y peores de poner fin a una relación?

No existe una respuesta universal, hay tantos modelos de parejas y motivos (conflictos persistentes, dificultad de resolución, incompatibilidades, necesidades no cubiertas, etc.) como personas en el mundo. A pesar de ello, algunas consideraciones nos pueden ayudar a poner en orden el caos emocional que suele ir acompañado de una difícil decisión.

Tener en cuenta las siguientes recomendaciones puede ayudarnos:

  1. No tomes una decisión de forma impulsiva ni agresiva: Los portazos y el ¡se acabó! mejor en el cine. El ¡me marcho! esperando que la otra persona venga a suplicarnos que nos quedemos tampoco es una buena estrategia.  Una ruptura, cuando existe un proyecto de vida compartido, creado en común es una decisión crítica. No debes ni puedes decidirlo de un día para otro.  En plena discusión es posible que tomemos decisiones poco reflexionadas y des de la emocionalidad.
  2. Determina los motivos por los que quieres ponerle fin a la relación. El dolor emocional, la tristeza son la consecuencia: Debo poder aclarar los motivos del malestar, saber qué áreas son las que no me satisfacen: la intimidad, la confianza, la comunicación, el modelo de vida, el tiempo juntos, las diferencias, el espacio personal, ¿Qué es lo que no me satisface? ¿Qué necesito yo en una relación? ¿Qué aspectos son irreconciliables?
  3.  Haz una lista de los aspectos positivos y negativos. Puede ayudarte a poner distancia emocional y valorarlos de forma más objetiva. A veces, un problema grave y continuado puede ensombrecer aspectos positivos de nuestra relación. Obsesionarse con un problema persistente puede hacernos dudar de aquellas áreas que nos satisfacen. 
  4. ¿Existe posibilidad de un cambio? ¿La insatisfacción se debe a conflictos, malentendidos que podemos superar, dinámicas que pueden cambiar o bien se trata de aspectos que tienen pocas probabilidades de cambio a pesar de vuestros intentos y generan insatisfacción y dudas continuas?
  5.  Expresa a tu pareja tus sentimientos, tus dudas.  Habla con tu pareja sobre la situación, sin acusaciones, intentando transmitir tus emociones, las situaciones que quieres cambiar, tus dudas, tus necesidades. Pero sobretodo no lo hagas en un momento de explosión.
  6.  Establece un tiempo para trabajar activamente en los cambios. Cuando la insatisfacción es alta no la podemos aplazar eternamente y tampoco podemos mantenernos en una situación dolorosa.  Las advertencias y las amenazas no son la solución. Se trata de negociar, de mostrar las propias necesidades y las del otro y darnos un tiempo para trabajar en ellas. Si durante este proceso hay motivación, pero siguen surgiendo dificultades y no lo acabáis de conseguir podéis valorar la posibilidad de ir a un especialista en terapia de pareja.
  7. Expresa la decisión final. Saber qué es lo que no funcionó como esperabas, qué motivos han motivado la separación, compartirlos y expresarlos nos ayudará a entender y a trabajar en un duelo saludable. Saber por qué y cuando hemos puesto fin a nuestra relación es básico para poder superarla.
Psicologia, Sin categoría

Les víctimes d’una agressió sexual

Eva Juni

Trist, és molt trist, que no siguem capaços d’acabar amb  la xacra de les agressions sexuals a la nostra societat. Les dades són alarmants: A Espanya es denuncia de mitjana una violació cada vuit hores, més de tres al dia, i no obstant això, no hi ha més dades que una macroenquesta sobre violència de gènere realitzada a 2015 de la qual es deduïa, extrapolant els resultats, que més d’un milió set-centes mil dones i nenes que viuen al país han sofert una agressió sexual alguna vegada en la seva vida. Són el 7,2% de la població femenina. http://www.europapress.es/epsocial/derechos-humanos/noticia-violencia-sexual-espana-silencio-estadistico-ruido-calles-20171124092954.html.


Segueixen mancant més dades, més estudis, més soroll als carrers per prendre consciència del terrible de la situació i del que implica per a una nena, una noia, una dona patir una agressió sexual. Més terrible encara si pensem que sobre un 50% es produeixen contra dones d’edats entre 18 i 25 anys i en un alt percentatge pot ser la primera experiència sexual.

QUÈ ÉS UNA AGRESSIÓ SEXUAL?
Es considera violència sexual tot comportament de naturalesa sexual realitzat sense el consentiment vàlid de l’altra persona. Inclou conductes com l’exhibicionisme, paraules obscenes, tocaments o violació.

Les agressions sexuals són delictes violents (successos negatius, intensos i viscuts en moltes ocasions de forma brusca) i generen a les víctimes lesionis psicològiques i/o seqüeles emocionals de caràcter crònic. 

L’agressió a la dona no és alguna cosa nova, ni tan sols diferent. Sempre ha estat aquí i potser aquest sigui un dels majors problemes. Quan alguna cosa succeeix sempre deixa de ser un problema que ens alarmi, alguna cosa que ens cridi l’atenció. Malgrat tot, dies com avui fan pensar que estem davant de canvis.


Podem imaginar el que suposa per a una dona patir una agressió sexual? Quines seqüeles produeix més enllà de les possibles lesions físiques?
Segons un estudi realitzat per Lluïsa Garcia-Esteve en Hospital el Clínic de Barcelona; de les dones que són ateses en aquest hospital per agressions sexuals, com a mínim, en un 50% dels casos presenten trastorn d’estrès postraumátic. D’altra banda, fins a un 80% de les víctimes pot presentar depressió, pànic i consum de substàncies a curt termini. Pensem que, entre els agressors, entre un 50-%70%, guarden relació amb la víctima (amics, veïns, familiars, companys de treball), factor que agreuja el dany per a la víctima.


A nivell físic, les conseqüències inicials d’una agressió són múltiples i terribles: Lesions i traumes físics, infeccions, risc d’embaràs, possible contagi de malalties de transmissió sexual,.. En aquest sentit poden fins i tot presentar-se en alguns casos greus conseqüències com a seqüeles de les ITS com la SIDA o un avortament provocat per l’embaràs no desitjat, entre d’ altres.


En les víctimes d’agressions, el fet que el dany sofert sigui provocat per un altre ésser humà implica un doble sofriment. D’una banda està el component objectiu (el dany real sofert) i d’altra banda, s’afegeix el component subjectiu ( el dolor pel succeït, la dificultat per refer la vida quotidiana anterior,..)


La medicina i el dret penal han prestat major atenció a les lesions físiques, però fins a fa relativament poc temps s’ha fet cas omís a l’avaluació de les ferides no visibles o el “Dany Psicològic”.

En les agressions sexuals, un factor que empitjora el pronòstic és el sentiment de culpa o judici per part de la societat-massa sovint la víctima no compta amb el suport necessari (derivats de l’atribució esbiaixada de l’ocorregut) i que danya seriosament l’autoestima i dificulta la capacitat de readaptació i recuperació emocional. Quan parlem de dany psicològic ens referim a les lesions físiques i a les seqüeles emocionals a llarg termini. A banda del trastorn d’estrès post traumàtic, en més d’un 20% es cronifiquen les sequeles, derivant en molt casos en trastorns d’ansietat i depressió a llarg termini,


Per entendre en la seva complexitat i poder prevenir la violència contra les dones la societat cal canviar fins al punt que no es mantingui en la nostra societat la idea que l’home pot tenir dret a controlar a la dona i sentir que se l’autoritza a utilitzar la intimidació, força o amenaces per dur a terme aquesta actitud.

http://www.evajunipsicologia.com